Vides Clandestines

Vaig tindre que deixar la droga més dura del mon, un únic estimat.

Intentaré parar d´escriure sobre ell o intentaría almenys dur a passejar el meu pensament de quant en quan perquè no es quede en reserva per allò que va pasar…

A sovint pense que no és just que nosaltres no decidim en la mesura que es pot arribar a estimar a una persona, és totalment injust.

És injust en la forma en que el mire a pesar de que ell em deixarà ,

Que em deixarà per una chica rossa, ell dia que mai sé enamoraria d´aquestes..

Alló que més mal em fa, es la manera en la que em provocava frenesí perque jo estiguera pendent de la seua barba peluda i desconcertant…

.. de la manera en la que jo corria i ell em perseguia,

De la manera en la que he d´entendre que ell no és per mi,

De la manera en la que les coses no funcionen,

De la manera en la que ell s´intenta contradir,

De la manera en la que jo ja no el puc convencer,

De la manera en la que jo m´enamorí de cada part que el formava,

Per sentirme culpable per no ser el que jo volia ser,

I per la desconcertant proposicio d´aquell asumpte.

Jo no trobe just que em demanara ixir, que tastara els meus llavis i que em diguera que ningú fa el mateix gust, jo no trobe just enamorar-me en aeroports i perdrem per ports…

Aixína que anem a deixarnos caure, deixarnos en plural, en condiconal, en plusquanperfet i en present.

Adéu, encara que el teu color preferit fora el groc i aquest fora l´únic peix de color de la meua única peixera.

Aixína et deixe, com qui no deixa de ser deixat però acaba sent un acabat sense possibilitat.

Aixína que ja no vull paral·lelismes que no em conduisquen a cap lloc, ni llinternes amb senyals en morse, no pretenc ser una carca però les coses han de seguir uns punts i unes pauses.

I no se bé que es açò , però estic segura de que no és un punt i apart.